25 d'agost de 2008

La meva vida roda

Per Dani Sala

I no para de rodar. La meva vida roda perquè està enganxada a una pilota de futbol, l’esport de la meva vida. Si les cames duguessin comptaquilòmetres de sèrie, abans del proper partit em tocaria la revisió dels 10.000. De passada, jo també em faria revisar la punteria i les pastilles de fre, que quan s’apropen els 30 comencen a fimbrejar…

Però la meva vida roda, i no només pel futbol. Roda perquè ja rodava amb la bicicleta entre les cames. El pitjor enemic d’un nen no és la primera bici, sinó la segona, perquè ja no va amb rodetes. Jo en guardo un bon record: en forma de cicatrius que sobreviuen dues dècades més tard. L’accident es va produir a Callús, on els meus pares van regentar un restaurant quatre anys durant els quals la meva vida rodava entre el restaurant i ca la iaia (l’avi va inclòs, però sempre és ca la iaia).

Sí, definitivament, la meva vida té forma de roda, i continua rodant. De Callús vaig anar a Manresa, on vaig viure 12 anys en un entorn que em considerava ‘de Cardona’, mentre els cardonins em consideraven ‘de Manresa’. Als 20 anys vaig tornar a Cardona, perquè la meva vida roda, i avui sóc més més cardoní que el Duc. Això és fàcil, perquè la Duquesa de Cardona viu a Madrid i parla andalús (com els meus avis, la vida dels quals també rodava).

De petit em ‘fabricava’ els meus programes de ràdio amb una gravadora. També feia ‘play-back’ amb la Tina Turner a dins del cotxe, i pensava que, si em veien cantant des de fora, em confondrien per una estrella del rock. Als 14 anys, a banda d’enamorar-me cada mitja hora, ja presentava programes a la ràdio del poble. Però, com que la meva vida roda, no sé ben bé per quina llei de la psicologia vaig decidir estudiar Econòmiques. Al final, la vocació va poder més i, als 19 anys, va començar la meva carrera professional a la ràdio i a la premsa escrita, tot i que encara faltava un gir de roda: que el diari on treballava comprés una tele i… Descobrís que la meva autèntica passió era la imatge en moviment. Com la vida mateixa. La que roda i roda.

En la meva descoberta hi va tenir molt a veure (ho va tenir tot a veure) la Núria, la vida de qui avui roda amb la meva. De fet, rodem i rodem junts perquè el que més ens agrada és anar junts de rodatge. Bé, potser no. Potser el que més ens agrada és pensar que roden agafats de la mà, per no perdre’s amb el mareig de les voltes que dóna la vida.

Has tingut mai la sensació que la teva vida roda? Jo sí. Però saps què és el millor? Que després de cada volta estàs en un lloc diferent, o descobreixes que el mateix lloc és més bonic i més amable del que et pensaves abans de rodar. Després de cada volta, penso que la vida és meravellosa perquè roda de veritat; que la vida és més senzilla del que ens pensem, i que senzilla no vol dir simple. Només senzilla. I rodona.