26 d'agost de 2008

La quarta de tres germans

per Núria Sala Serra

Aquest bloc no funcionaria si tu no estiguessis disposat a escriure la teva història. I potser ningú no començaria a escriure la seva si no comencem a fer-ho nosaltres mateixos.
Vaig decidir néixer en un any d’aiguats. Ho vaig fer al Sanmiquel d’Olius (Solsonès), el 4 de juliol de 1982.
Casa meva és una masia típicament catalana. Avui recorda l’esplendor d’una època on les terres que tenia una propietat eren el símbol de la seva riquesa; una casa pairal on la meva àvia hi havia pujat els seus tretze fills i que poc temps després acolliria als meus tres germans i a mi.
Qui em conegui, quedarà parat que digui tres germans, perquè actualment només en tinc dos. La meva germana gran, la Montserrat, va morir als 23 mesos per culpa d’una dura malaltia que, tot i així, mai no li va robar el somriure. No puc parlar de la meva vida sense parlar d’ella. Els meus pares volien tenir tres fills. Jo vaig ser la quarta.

La meva infantesa va ser molt feliç. Enterrava tresors perquè, algun dia, una nena com jo els pogués trobar. Escrivia poemes asseguda damunt de turons. Cantava cançons inventades caminant pel bosc mentre imaginava que era la protagonista d’una història Disney. Parlava amb els angelets i els demanava si em portarien un regal si, en comptes d’una dent, a sota del coixí hi posava els meus cromos preferits.

Creia en tot. O, més aviat, m’ho creia tot. Sabent-ho, els meus germans sempre m’enredaven. M’havien fet creure que, per comprovar si algú estava dormint li havies d’aixecar el braç. Si el braç queia, volia dir que la persona s’estava fent l’adormida; si el braç s’aguantava ben enlaire, significava que dormia de veritat. No cal que us digui com reien els meus germans quan em feia l’adormida, oi?
Una altra de les coses inversemblants que em van fer creure és que les bicicletes tenien un botó de turbo i que, quan estaves cansada i l’apretaves, et feia anar a tota pastilla. Això s’ho van inventar perquè quan em cansava i em quedava enrere en les nostres voltes ciclistes deien “Núria, pitja el botó del turbo!”… Us podeu creure que els acabava avançant convençuda que el turbo el posava el botó de la bicicleta?
Suposo que aquestes innocentades em tocaven per ser la més petita. La caganiu.

El que em feia una vergonya espantosa (i durant anys) era arribar a l’escola dins d’un Land-Rover-molt-vell, carregat de bidons de llet. Hi havia dies que entre bidó i bidó quasi no hi cabíem, i altres que a cada curva havíem d’aguantar-los perquè no ens caiguessin al damunt. A més, amb el motor en marxa, aquell Land-Rover-molt-vell feia tant soroll, que a dins, en lloc de parlar, havíem de cridar.

Tot i les arribades triomfals amb el nostre Land-Rover-molt-vell a l’escola, vaig tenir sempre molt bons amics… Fins i tot un nòvio secret. Un dia, un nen de la classe em va dir que ens escapéssim de la senyo dient que anàvem al lavabo. Primer ho va demanar ell i, al cap d’un minut, jo. Així va ser que ens vam trobar al passadís, em va dir que li agradava, i em va fer un petó a la galta. Només teníem set anys. La meva reacció va ser anar corrent al lavabo, mirar-me al mirall i preguntar-me si jo era tant maca com per agradar-li…

L’època de canvi no la vaig portar mai bé. De fet, aquesta metamorfosi corporal que feia que em cresqués el pit i que em transformés en dona no m’agradava GENS. No sé si relacionat amb això últim, o més aviat per raons socials, als meus quinze anys en van començar cinc d’anorèxia. Sí, tota la meva adolescència, més que gaudir-la, la vaig patir. Bé, la va patir tothom qui estava al meu voltant, perquè si alguna cosa té aquesta malatia és que és generosa. Vull dir que es reparteix.

Vaig estar llargs intèrvals de temps ingressada a Casa Maternitat (Barcelona), entre sala i hospital de dia. Després de passar un curs pels pèls i de fer-ne un altre de nefast (entre ingrés i ingrés), vaig haver de repetir primer de Batxillerat. El meu segon primer curs de Batxillerat ja va ser a Barcelona, a les Escoles Pies de Nostra Senyora. Aquí començarien els meus sis anys de formació a Barcelona, i la cura de la meva malaltia.

Amb la Matrícula d’Honor de Batxillerat i el meu ingrés a Belles Arts, vaig començar a viure. Una altra vegada. Convertida en una fashion victim sense mesura, a la Facultat ho vaig donar tot. Sempre. En tota la carrera no vaig arribar a fer cinc campanes.

Des de feia temps, treballava els caps de setmana al bar d’un càmping del Solsonès. Va ser allà on vaig conèixer el Dani. Després de seduïr-lo servint-li un tallat Rothko, i d’haver-nos trobat altres vegades a la discoteca Collins, vam decidir sortir junts el dia que el Zapatero havia guanyat les eleccions de la seva primera legislatura.

Després de mig any de mails i missatges, i arribat l’estiu de 2004, vam començar a treballar junts. Ell llavors estava a la Televisió de Manresa (del grup Regió7) i, durant les seves vacances, vam decidir provar de treballar junts per a tots dos mitjans. Vam començar a fer reportatges per a Regió7. Ell escrivia i jo feia les fotografies. En vam fer tres. Un d’ells va rebre el Premi Lacetània de Comunicació aquell mes de novembre.

Després vam emprendre els nostres dos primers grans projectes. Un va ser l’Angular, un programa de 45 minuts que va tenir 385 capítols. Érem els únics productors, càmeres, presentadors i muntadors (amb l’agraïda participació de moltes personalitats i entitats manresanes, i la col·laboració setmanal o quinzenal dels redactors del Regió7).
L’altre gran projecte va ser NarciSOS, un documental de 35 minuts sobre l’excessiva importància que es dóna a la imatge física. Aquest era el meu treball de final de carrera, i el vam fer tots dos junts. Era el primer documental que féiem i vam guanyar el Premi Actual Catalunya amb ell, l’any 2005.

Amb els diners del premi, i els que ens va donar el Canal 33 per emetre el documental, vam reunir els euros necessaris per comprar-nos la càmera. L’ordinador ja el teníem perquè formava part de la dot de Sanmiquel. Així va començar tot.