13 d'octubre de 2008

Extramurs (o enmig d’enlloc)

Per Dani Sala

Extramurs és el nom que rebia la zona de les ciutats i pobles que quedava fora de les muralles, sense protecció directa (sovint, tampoc indirecta) davant d’atacs, robatoris i saquejos. És clar que els habitants d’Extramurs tenien el dret de refugiar-se Intramurs, però això encara posava les coses més fàcils als saquejadors, que robaven tot allò que volien sense haver-se de molestar a passar per sobre dels inquilins.

Un mil·leni després del naixement de moltes de les nostres ciutats (tal com les entenem avui), de la majoria de muralles només en queden alguns portals, però Extramurs encara existeix. El creixement demogràfic i la concentració urbana ha convertit aquelles zones que quedaven fora de la muralla en casc antic, en nucli urbà; però Extramurs encara existeix. No hi ha més perill de saqueig a fora que a dins de la muralla, però Extramurs encara existeix. És més, Extramurs existeix més que mai.

Extramurs és un barri allunyat, una barriada desprotegida dels ajuts d’allò que els polítics malanomenen “d’interès general”. Extramurs és una pedania que vol ser municipi independent perquè ningú no s’escolta les reivindicacions dels seus veïns, perquè l’alcalde del ‘poble gran’ es mira aquest petit nucli com ‘un grapat de vots’ minoritari. Extramurs és una masia mil·lenària envoltada per un polígon industrial, com si el progrés li volgués fer mobbing. Extramurs és, dins de la més gran de les ciutats, una barriada on la policia no vol entrar per cobardia i fa la ‘vista grossa’ a la droga, la prostitució, la delinqüència, el novulós futur que tocarà viure als seus joves.

Extramurs també és un poble al mig del país que ha arribat a veure’s al mig d’enlloc. És un ciutadà (de segona) que no té més alternativa que agafar el cotxe i pagar peatge per anar a treballar. Extramurs és algú que, si vol anar en bicicleta, se l’ha de comprar. Extramurs és algú que ha de perdre tot un dia per anar al metge a la gran ciutat. Extramurs és ‘un grapat de vots’ en una zona que s’escapa de ‘l’interès general’, sempre i quant no hi hagi bolets a la tardor o neu a l’hivern.

Des de l’Alta Edat Mitjana fins avui, a Extramurs s’ha anat cuinant la figura del català (catalanet, vist des d’Intramurs) que sempre es queixa, el Català Emprenyat que sempre crida però no té res a pelar. Però els d’Extramurs no mosseguem, i això encara no sé si és bo o dolent, perquè el pitjor de no mossegar és que un s’acaba reafirmant com el que és des d’Intramurs: un minivot.

I què es pot fer per girar la truita? Potser (només potser?) el que necessitem és constituir un nou partit, el Partit de Comarques, el Partit d’Extramurs, que aglutini persones sense ànims de fer carrera política més enllà de fer sentir cada ciutadà igual en drets i deures. Però potser (només potser?) el primer pas és fer reflexionar els governadors d’Intramurs sobre un detall ‘sense més importància de la que té’: si un poble del mig del país se sent enmig d’enlloc, significa que el país no es mou de lloc.