24 de desembre de 2021

El Càrtel Phoebus: #041 història de la setmana

Has sentit mai a parlar del Càrtel Phoebus? I de l’obsolescència programada? Aquest història comença ja fa més de cent anys, concretament l’any 1904, a la caserna de bombers de Livermore, a Ohio. Un electricista enroscava, sense saber-ho, la que es convertiria en “la bombeta centenària”, que va ser fabricada per la societat Shelby Electronics i patentada pel francès Adolphe Chaillet. Una bombeta que encara funciona avui dia i que continua brillant per a sorpresa de molts.

Aquesta longevitat no és estranya per als habitants de la zona, però sí per a la resta d’habitants del planeta, acostumats a un altre tipus de llums incandescents, amb una vida útil molt més limitada. Llavors, per què les bombetes avui en dia tenen una durada tan curta en comparació amb aquesta?

La resposta es troba amagada sota un protocol d’acord signat per empreses del sector l’any 1924, data en la qual sorgeix la primera víctima del que avui coneixem com a l’obsolescència planificada: la bombeta.

L’obsolescència programada

Segons la definició del diccionari, “l’obsolescència programada és la planificació de la fi de la vida útil d’un producte de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d’un període calculat per endavant pel fabricant, durant la fase de disseny del producte o servei”. És a dir, es fabrica el producte amb un final de la seva vida útil.

Per tant, 1924 es converteix en un any clau: un grup d’homes de negocis es reunien en secret per canviar per sempre el pensament industrial. Eren fabricants de bombetes i la seva idea era associar-se per fundar el Càrtel Phoebus, amb la finalitat de controlar el mercat mundial de bombetes elèctriques, creant un monopoli.

La seva obsessió per maximitzar el benefici per sobre de tot va portar el Càrtel a limitar la durada de les bombetes a un màxim de 1000 hores. Com ho van fer? Reduint la qualitat de les peces que componien una bombeta per tal de generar més vendes.

Aquesta decisió es convertiria en la primera aplicació d’abast mundial de l’obsolescència programada. Des del 1924 al 1939, els fabricants havien d’enviar mostres de forma periòdica als laboratoris del Càrtel per controlar i homologar la producció. Si una empresa sobrepassava les 1.000 hores de funcionament estipulades, rebia una multa.

El monopoli, però, també tenia data de caducitat: havia de durar 30 anys, però la seva vida també es va reduir. El Càrtel va tancar sobtadament amb la declaració de la II Guerra Mundial, ja que els seus membres pertanyien a nacions enemigues.

El llegat del Càrtel, però, és més gran del que pensem: van ser la inspiració per a moltes altres indústries, de sectors molt diversos. L’obsolescència programada es va convertir en un model econòmic global i en una de les principals causes de sobreexplotació dels recursos naturals.