1 d'octubre de 2021

Mary Baker, la princesa Caraboo: #029 història de la setmana

Any 1817, a un poble costaner d’Anglaterra, Almondsbury (prop de Bristol). Allà, desorientada i amb peces de roba exòtiques, es movia una jove d’aspecte atractiu i que parlava un idioma que ningú entenia. Davant l’atònita mirada de tothom i incapaços de desxifrar què deia i perquè es comportava de maneres tan poc comunes, va aparèixer algú que sí que parlava el seu idioma i va donar a conèixer la identitat de la misteriosa dona: la princesa Caraboo de l’illa de Javasu. Tota una figura de la reialesa havia arribat accidentalment a la petita localitat anglesa. Però no era or tot el que relluïa, és clar.

La protagonista d’aquesta història era Mary Baker (va néixer amb el nom de Mary Willcocks). Filla d’una família humil i farta d’una vida austera treballant com a criada, va ordir un pla per canviar totalment el seu destí. Es va inventar un idioma a partir de paraules romanís, va aconseguir robes exòtiques i va començar a actuar d’una manera diferent per construir un personatge exòtic. Una vegada creat l’avatar, va triar destí: Almondsbury.

Allà es va presentar com si estigués totalment perduda. Els habitants, incapaços d’entendre-la, la van deixar en mans del magistrat del comtat fins a decidir com actuar. Va anar d’un lloc a un altre, deixant només críptics missatges com Caraboo i ananá (pinya en llengües indoeuropees), fins que, sense solució, va acabar empresonada declarada captaire i acusada de vagància. No obstant això, durant aquest procés, un mariner portuguès (Manuel Eynesso, segons la història), era capaç d’entendre-la i va explicar la seva història.

Una princesa a Bristol

Així, tots van poder conèixer la història de la princesa Caraboo de l’illa Javasu. Havia estat capturada per pirates, però va aconseguir escapar-se, acabant en Almondsbury. Per donar-li més credibilitat, un doctor especialitzat en mètodes asiàtics, el Dr. Wilkinson va afirmar que les marques que tenia al cap es tractaven d’un treball de cirurgians orientals i que els estranys símbols que Mary Baker escrivia eren, sens dubte, el seu llenguatge.

Així, Mary Baker va passar a ser una princesa, rebent tota mena d’honors i d’atencions en un poble que no es creia la sort que tenia i que observava embadalit els rars costums de la nova: feia esgrima, nedava nua o resava a un Déu diferent. La mateixa família del magistrat la va acollir a casa seva perquè tingués una comoditat total. Però, com no podia ser d’una altra manera, el boca a boca va fer que la història fos prou coneguda perquè arribés als mitjans de comunicació d’aquella època. I aquí va començar l’inici de la fi.

Una veïna que va llegir la història al Diari de Bristol va reconèixer a la jove i va informar els amfitrions. Una vegada es va revelar la seva història, no li va quedar més remei que explicar la veritat en la seva llengua real: l’anglès. Mary Baker era filla d’un sabater de Devon que havia treballat de criada i es va inventar tota la història. Les marques del cap no eren obra de cirurgians orientals, sinó d’un tractament per al mal de cap que li havien fet en un hospital de pocs recursos a Londres.

Tot i l’engany, s’havia comportat de manera tan agradable i, potser també per oblidar ràpidament la vergonya, els mateixos amfitrions li van pagar un viatge als Estats Units perquè s’anés. A partir d’aquí la història pren altres rumbs, però després d’un temps traient rendiment al seu personatge, va tornar a Anglaterra, on es va casar i es va dedicar a un negoci també lucratiu en aquella època: la venda de sangoneres.