14 de gener de 2022

Una oportunitat agafada al vol

Soc l’Alba Iglesias, periodista d’E2S. Avui fa justament un any se’m va presentar una oportunitat que vaig agafar al vol i que va desembocar en els dos mesos, professionalment parlant, més intensos de la seva vida. M’explico.

El camí de tornada a casa el faig gairebé amb els ulls tancats. El fred a la cara, les petites rodes del patinet rebotant a les llambordes del Born, les galtes vermelles tremolant, i la parada obligatòria al semàfor. Els meus fills, la meva vida i refugi, són cada dia, sortint d’E2S, on hi tinc la meva vocació, a 15 minuts de patinet, a dos quilòmetres exactes. 

Fa gairebé un any, el febrer i el març del 2021, això va canviar. El Dani i la Núria em van proposar fer de productora del programa de cultura digital CTRL. Ho van fer amb reserves perquè sabien que si acceptava hi hauria renúncies personals. Però vaig dir que sí.

Van ser dos mesos de parèntesi, del descans més exhaust i exquisit de la meva rutina. Durant 60 dies (i algun més) no tornaria a casa en patinet, no em tremolarien les galtes al Born, no lliscaria a la Sant Domènec, ni em pararia a la peixateria del carrer Barcelona. 

A vegades no veuria els fills al vespre, hauria d’avisar les àvies per ser-hi moltes tardes i vespres, per fer sopars improvisats; hauria de trucar des de molts racons de Catalunya (preciosos!) per dir que arribava tard i que a la nevera hi havia alguna cosa cuita.

Havia canviat el patinet per una furgoneta andorrana de nou places carregada d’operadors de càmera, sonidistes, redactores, (tots grans professionals i millors persones), amb la qual vam recórrer vora 3.000 quilòmetres (del Montsià a l’Empordà). També portàvem càrrega d’aigües, plàtans i fruits secs (la covid mantenia els restaurants tancats a certes hores), i un maleter ple de material de rodatge del qual el primer dia no en sabia ni el nom i del qual a l’últim ja sabia fins i tot muntar.

L’oportunitat va ser una renúncia a dos mesos de rutina, però un autèntic regal. Arribava a casa cansada i emocionada, gairebé no podia dormir recordant el què havíem viscut aquella jornada. A les nits em despertava, a vegades, sobresaltada, pensant “he demanat que em signés l’autorització aquell artista? Hi ha gasoil a la furgoneta per demà?”. 

Les finestres obertes, les mascaretes a tota hora i les distàncies obligades devien fer el seu efecte perquè la covid no ens va atrapar. Els rodatges es van poder fer gairebé tots i els meus fills, en veure’m tan feliç i emocionada de la feina que feia, estaven contents. S’havien acostumat a la nova situació. A vegades ens oblidem com en són d’adaptables els nostres fills i filles. 

Quan el març es va acabar també van estar contents. Igual que jo. Per haver acceptat el repte, haver-lo viscut i, al final, haver-lo deixat enrere. 

Quan a l’abril em vaig tornar a posar el casc i vaig lliscar Passeig avall per tornar a obrir la porta de ferro d’E2S em vaig adonar de com havia trobat a faltar aquelles cares, les de les meves companyes i companys. Em semblava que havia passat una eternitat, però van ser poc més de 60 dies. 

Així va ser la meva primera experiència com a productora, gravant el programa CTRL: magnífica, un parèntesi exhaust i exquisit a parts iguals. 

Aquest dilluns s’emet l’últim capítol de CTRL, que evidentment us recomano del tot, i a mi només em queda preguntar-me: ‘Quin serà el proper repte d’E2S?’