3 de desembre de 2008

Una gran història a -55ºC

Arriba un mail de l’amic Xavier Gabriel (el Bruixot d’Or), dient-nos que col·labora amb la primera expedició catalana al Pol Sud. Immediatament, ens posem en contacte amb la Montse García, directora del projecte, per complir amb l’encàrrec del Xavier i per dir-li, sense pensar-ho ni un moment, que nosaltres també ens apuntem al carro. La Montse, una dona amb un gran currículum en l’alta direcció, ens cita en un despatx per conèixer-nos, però quan ens truca ja té la decisió presa: un simple “benvinguts al projecte”.

En definitiva, E2S se’n va al Pol Sud el 30 de desembre, en una expedició que ha de culminar el 27 de gener de 2009 amb la plantada de bandera a la latitud més austral del planeta, al mig de l’Antàrtida, el continent blanc. No hem comprat els anoracs, primer de tot perquè costen uns 12.000 euros, però sobretot perquè nosaltres, com la Montse, no viatgem. Informarem de l’aventura als mitjans de comunicació, a la societat, al món sencer.

Pol Sud Sense Límits, que és el nom d’aquesta expedició patrocinada principalment per l’Obra Social de La Caixa, recorrerà l’Antàrtida des de Patriot Hills, prèvia escala a Punta Arena. Només dotze espanyols han estat capaços de fer aquesta travessa per mitjans propis, i cap català ha assolit la fita. A banda del repte, l’aventura incorpora un projecte científic en col·laboració amb el CSIC i una vessant pedagògica en la qual treballa aferrissadament la Montse García.

La bella història a 55 graus sota zero no seria res, però, sense les històries humanes i de superació que podríem escriure de cadascun dels membres de l’expedicó, entre elles la de la Montse, que necessita dosis d’adrenalina pura per aixecar-se cada matí amb energia i combatre una discapacitat que no es veu. Ostres, ens n’oblidàvem! A més de ser la primera expedició catalana al Pol Sud, serà la primera vegada que ho aconsegueix un grup de disCAPACITATS: Jesús Noriega (va néixer sense una mà), Xavier Valbuena (amputat femoral des dels 36 anys) i Èric Villalon (deficient visual de naixement), a més de la membre reserva, Iria Golzález (amputada tibial des dels 13 anys).

Gairebé ens oblidem de parlar de la condició de discapacitats dels expedicionaris, perquè no hauria de ser tan important pel mateix motiu que ho fa tan important. I és que aquest grup humà ens demostra que ser discapacitat no comporta més límits que els que no s’intenta superar, una realitat que, malauradament, no acabem d’entendre la majoria de persones, discapacitades o no.

Pol Sud Sense Límits pretén demostrar, per mitjà de la pràctica d’una aventura extrema, que tot discapacitat és capaç de fer allò més fàcil: anar a buscar el pa, acompanyar els fills a l’escola, fer una excursió, fer realitat un projecte professional o personal, practicar esport o, senzillament, despertar-se cada dia amb l’energia que fa servir la Montse per conviure amb el seu problema. Si un grup de discapacitats és capaç de travessar l’Antàrtida, és un símptoma més que la vida, amics, és meravellosa.