28 de març de 2009

“La sal de la mort” commociona el Kursaal de Manresa amb la història de la contaminació invisible

Quan alguns escèptics van veure el cartell de la projecció del documental La sal de la mort al Kursaal (Manresa) van dubtar de la credibilitat i la rigorositat de l’obra. Després del passi, fins i tot Gabriel Borràs, un dels màxims responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), va felicitar públicament E2S Produccions per explicar d’aquesta manera la història de Montsalat.

La sal de la mort, una producció sense ànim de lucre de l’acció social d’E2S, va fer quedar petita (valgui la redundància) la sala petita del Kursaal, i va commocionar els espectadors amb les imatges dels rius i rieres del Bages contaminades per culpa de la salinitat de les aigues (en una bona part per culpa de l’abocament descontrolat de residus miners).

Personalitats de diferents àmbits de la societat de la Catalunya central, des de polítics fins a agents culturals i socials, van acudir a la convocatòria de la plataforma ecologista Montsalat, protagonista del documental d’E2S Produccions. L’espai escollit, el Kursaal de Manresa, va exercir de punt de trobada entre diferents punts de vista del que el propi Gabriel Borràs va qualificar (també davant de les càmeres de Televisió de Catalunya) “el problema mediambiental més greu de Catalunya”.

Dani Sala, codirector d’E2S, va fer de conductor de l’acte i moderador de la taula rodona posterior a la projecció del documental. Gabriel Borràs, a l’ull de l’huracà, va saber paliar les crítiques amb elegància, i va passar d’acusat a aplaudit com qui passa d’antagonista a heroi en un instant. És veritat però, que l’ACA no deixa de ser una altra de les “víctimes” de la contaminació de les aigües del Llobregat i del Cardener, o això és la conclusió a què va arribar l’intens debat amb el públic.

De la mà de Borràs, la nota positiva va ser pensar en tota la feina que s’ha realitzat en la impermeabilització del runam de Vilafruns, a Balsareny, instigada per un altre dels ponents, l’enginyer Ricard Planas (Grup Solucions), així com la restauració dels dos runams de la Coromina, a Cardona.

El més negatiu va ser la constatació que la Generalitat no s’enfronta amb Iberpotash, l’empresa minera, però que la raó de fons va molt més enllà dels llocs de terball (entre 800 i 1.200 directes): des de diferents àmbits del govern català, es tem perquè l’empresa abandoni el territori i ens deixi “amb els pixats al ventre” (paraules textuals de Gabriel Borràs), ja que “no hi ha res més perillós per a una terra que una mina de sal abandonada”.

La veritat és que, després dels abocaments descontrolats que s’han permès durant tant de temps, el pitjor que podria passar seria que, un bon dia, allò que està a l’exterior deixés de ser d’Iberpotash per passar a ser responsabilitat  de tots els catalans. Una sanció econòmica sortiria més a compte a l’empresa que no pas l’esforç per restaurar-ho.

En fi, que tenim ganes que d’aquí a un temps poguem tornar a fer un documental, però dedicat a la feina que s’ha fet de la restauració dels runams salins. Ens encantaria ja que, com a cardonins, de mena o d’adopció, si hi ha una cosa de la que ens sentim orgullosos, és de la sal, de l’enorme riquesa de sal que tenim a les profunditats de Cardona, la sal que va donar vida a l’entorn del nostre castell, la mateixa sal que va fer rica i esplendorosa a la nostra vila… La sal de la història. La sal de la vida.