29 de desembre de 2009

Guardiola, nosaltres i tots els somnis possibles

Què sent una persona que acaba d’aconseguir tots i cadascun dels seus somnis?

El dia del Mundialet de Clubs, exactament a l’hora que estava jugant el Barça, estàvem treballant a E2S, vetllant per una entrega que no es podia aplaçar.  Sabíem que més de la meitat de Cardona, i de Catalunya, estava asseguda davant del televisor, pendent del partit que s’estava jugant al Pròxim Orient (d’on venen els Reis Mags?). De fet, ja estem acostumats a treballar mentre la resta del món disfruta del seu temps lliure: del cine, d’anar de compres, de fer un cafè amb els amics o de simplement quedar-se a casa a descansar, al sofà.

Nosaltres treballem molt perquè tenim un somni per al que ho donem tot. Un somni a mitjà termini per al que no tenim pressa.

Quan vam plegar, al carrer, just després de baixar les persianes del nostre estudi i de posar l’alarma, va passar un veí i ens va parlar del partit. Ens va explicar que el míster de Santpedor es va posar a plorar a sanglots després que el seu equip i ell es proclamessin Campions del Món (i ho poso en majúscula per la importància que tenen aquestes dues paraules).

En aquell moment vam córrer cap a casa per mirar la televisió i poder comprovar aquest moment. El vam trobar de seguida perquè totes les cadenes del país es van quedar meravellades de poder tenir aquest moment per emtre per les seves cadenes. Se’m van remoure les entranyes; una cosa a dins meu, entre el diafragma i les costelles estava produint-me una sensació estranya. Allà mateix, al meu davant però a milers de quilòmetres de distància, hi havia un home jove que acabava de complir tots els seus somnis possibles. Acabava de complir molt més del que mai hagués pogut desitjar. Era impossible preveure o desitjar que la vida li fes aquest regal.

En aquell moment, no vaig poder passar per alt que el Josep va acabar la seva vida com a jugador professional amb un mal regust. Va plegar del Barça perquè volia conèixer altres clubs i es va adonar que buscar un altre equip li va costar molt més del que s’imaginava quan va decidir marxar. El seu pas per Itàlia va ser agredolç, i va acabar amb l’acusació de dopatge. La seva gran oportunitat com a entrenador va arribar sense cap experiència a l’elit, tots pensàvem que li havia arribat abans d’hora. Molt pocs vam apostar per ell a l’inici de temporada. Molt pocs.

Plorant. Estava plorant desconsolat amb les mans que li tapaven la cara. En aquell moment, segur que no podia reconèixer-se tant gran com era.  Què més podia desitjar, si havia aconseguit convertir-se en un heroi? En un déu. En un referent per a milers (o milions) de persones que veuen en ell un model a seguir.

Mai a la vida escriuria massa extensament sobre un famós per por que el lector es pensi que és el meu ídol. Jo no tinc ídols, però sí que tinc somnis. Com ell.

Pep Guardiola ens ha demostrat que tot és possible. Que treballant es pot aconseguir qualsevol somni.  A tots, ens ha donat moltes lliçons. Suposo que assessorat per un bon coach (segurament, a hores d’ara, el millor del món) ha convertit un grup d’estrelles del futbol en una gran famíia. Com s’ho ha fet? Si en qualsevol  organització sempre hi ha problemes! Mai a la vida havia vist que tants jugadors anessin a abraçar tants tècnics! Com han estat capaços de crear aquesta unitat? La seva il·lusió la transmeten, i per això ens emocionem en veure les imatges de les seves celebracions.

Plorava, i plorava molt, i tots els jugadors l’abraçaven, i els tècnics, i la càmara no li treia l’ull de sobre. Només recordar-ho, torno a sentir aquella sensació estranya entre el diafragma i les costelles. Nosaltres també treballem molt per un somni, i en aquest moment vaig pressentir que també tindrem un moment com aquest. Ho sé. Un moment en el qual plorarem a sanglots per haver estat capaços de lluitar. Capaços de creure tant en el que fem com per a dedicar-hi totes les nostres hores del dia, pràcticament tots els dies de la setmana.

Gràcies Pep! Per tot!

Núria Sala Serra