23 de juliol de 2021

Moussambani, l’olímpic a qui la piscina es va fer llarga: #019 història de la setmana 

Acabades d’estrenar les Olimpíades de Tòquio, que passaran a la història per ser les més estranyes pel seu ajornament i pel fet de celebrar-se a porta tancada, es compleixen 21 anys de la gesta que va protagonitzar el nedador de Guinea Equatorial Eric Moussambani als Jocs Olímpics de Sydney. Moussambani va ser convidat a les Olimpíades gràcies al sistema de quotes per a països en vies de desenvolupament. I va omplir titulars per nedar els 100 metres lliures tot sol, amb el públic dret animant-lo (i algú patint, tot s’ha de dir) i acabant amb una marca que superava de més d’un minut la que va fer el campió olímpic, l’holandès Pieter van der Hoogenband.

Però darrere d’aquesta marca de rècord negatiu hi ha una història de superació i de valentia. Moussambani, que llavors tenia 22 anys, no havia fet mai natació. De fet, ni li havia passat pel cap ser olímpic. No havia vist mai una piscina de 50 metres fins al dia que es va capbussar a Sydney. No sabia fer el gir al final de la piscina i el seleccionador sudafricà n’hi va ensenyar. També va ser ell qui li va regalar el banyador blau amb què va competir. Moussambani va explicar que es va classificar per a la cita olímpica “perquè ningú més es va presentar a les proves de selecció per a representar a Guinea Equatorial”. 

Entrenaments a la piscina de 10 m d’un hotel

L’aventura que li va canviar la vida va començar quatre mesos abans de la cita olímpica, quan va sentir per la ràdio que el Comitè Olímpic Nacional buscava nedadors per anar a Sydney 2000. Sense pensar-s’ho, es va presentar a la cita, a la seva ciutat, Malabo, la capital, on va estar dues hores esperant-se sol en un hotel. Després d’aquesta convocatòria, en què va resultar ser l’únic candidat, Moussambani va passar-se d’abril a setembre entrenant-se de 5 a 6 h del matí (abans que els clients es despertessin) a la piscina d’un hotel de Malabo que feia una mica més de 10 metres. De valor no n’hi faltava. 

I va arribar la setmana decisiva. El 15 de setembre del 2000 Moussambani entrava a l’imponent Estadi Olímpic de Sydney juntament amb 3 atletes més de Guinea Equatorial. Li tocava ser l’abanderat del seu país. No es podia imaginar que el millor encara estava per arribar. El 19 de setembre, el dia D, s’enfrontava a dos nedadors més, però aquests van sortir abans de temps (es diu que deliberadament) i van ser desqualificats. Moussambani nedaria sol. En els primers 40 metres, el jove va fer una actuació acceptable. Recorda que “l’aigua estava molt neta” i que se li va fer “estrany veure càmeres allà baix”. El gir a la paret el va fer quasi a càmera lenta. El públic es va posar dret: ‘Go, go, go’, rugia l’estadi. Tothom es preguntava qui era aquell jove que tenia problemes per completar els 100 metres. Quan va acabar, va rebre l’ovació d’un campió. Els medallistes el felicitaven, el públic volia una foto amb ell, els mitjans li demanaven una entrevista i Speedo li regalava els banyadors que no havia tingut per fer la prova. Ian Thorpe (17 anys, tres ors i dues plates) li va dir: “Enhorabona, aquest és l’esperit olímpic”.

D’entrenador a ambaixador

La gesta d’Eric Moussambani podria haver-se quedat a Sydney. Com una anècdota. Però va transcendir més enllà de la cita olímpica.  El 2012, Moussambani va ser nomenat entrenador de l’equip nacional de natació de Guinea Equatorial, i avui és ambaixador de l’esport del seu país i considerat un model a seguir a tot el continent. Èric, també conegut com l’Anguila, aconsegueix que milers de joves africans s’entrenin de valent (en rius, molts cops) per, un dia, capbussar-se en netes piscines de 50 metres i per fer posar el públic dempeus, no de patiment, sinó d’admiració absoluta. Moussambani és molt més recordat que esportistes que, després d’entrenar-se durant anys, sí que van aconseguir penjar-se la medalla. A vegades, el fracàs, però també la valentia, tenen premi.